Agradecimiento y respeto de andar por casa

Reprender a Leo Messi por sus actuaciones deportivas se antojaba una papeleta difícil de mantener en el tiempo. Hay 3 días de diferencia entre el famoso vídeo andando por el Camp Nou en el minuto noventa y tres contra el Dinamo y los mejores cuarenta y cinco minutos del argentino la temporada 2020/2021 contra el Betis. Dos asistencias y dos goles (Primero añadí «para callar bocas», pero después lo borré pensando que la cifra ya hablaba por sí sola).

De andar por casa

Vine a hablar de lo que me enseñaron en casa y en la escuela: agradecimiento, respeto y generosidad. Tres palabras que intento llevar siempre en el bolsillo y que tengo la sensación que nunca me sobran. Después de las críticas el pasado agosto sobre Messi y su famoso burofax, entendí que los aficionados del Barça se podían sentir dolidos por cómo el argentino gestionó su adiós. Intenté comprender que la gent blaugrana tenía un sentimiento de traición porque el 10 quería irse del club, y sobretodo porque no les devolvió el agradecimiento, respeto y generosidad que los aficionados y el propio Barça siempre le habían mostrado. Hice un ejercicio de empatía para entender las críticas hacia Messi (algunas maleducadas), aunque no las compartía, y confié en que el jugador acabaría pidiendo disculpas en el campo, a pesar de que también dió la cara en la ya famosa entrevista en Goal.

Agradecimiento

Ahora bien, una cosa es la decepción fuera del campo, y otra muy diferente es la tirria que hoy se desprende. No puedo entender esa falta de agradecimiento por parte de muchos aficionados, que se escudan con la pregunta «¿No se puede criticar a Messi?». Esa frase sirve para meter en el mismo saco que lleve 9 partidos sin estar acertado de cara a puerta, y a la vez añadir la coletilla «con Messi en el campo defendemos con uno menos». También hay aquellos que recuerdan que no había marcado de jugada desde el pasado 8 de agosto (Nápoles en Camp Nou), y les apetece tanto esa cifra, que la aliñan diciendo que «Ojalá se hubiera ido» y rematan recordando su sueldo, que se lo saben mejor que el suyo propio. Gratitud.

Respeto

La verdad que es decepcionante leer ciertos comentarios, y sobretodo el tono, sobre un jugador que ha hecho grande el FC Barcelona, el futbol y el deporte. El Barça se ha hecho todavía más grande gracias a Leo Messi. Ha pasado de tener una a cinco Champions, dieciséis a veinte y seis títulos de Liga, de ninguno a 2 tripletes. Y no me convencerán aquellos que dicen «todo esto ya lo valoramos» y añaden «para mí es el mejor jugador de la historia», y después sacan su cartulina de rajadas que se saben ya de memoria (anda por el campo, hace lo que quiere, lo juega todo, ya no está a su nivel).

Messi se ha ganado el respeto del mundo del futbol y más todavía de sus aficionados, que se ven ahora con la potestad de vomitar los problemas que tienen en sus casas hacia el jugador que ha dado los mayores éxitos de la historia del club. Parece que después del burofax, ya tienen coartada para usar cualquier detalle en contra de un tipo que ha metido 640 goles en la historia del club (en segunda posición está Cesar con 230). Un poco de respeto.

Generosidad

Y al final, bajo mi punto de vista, el sentimiento de generosidad lo engloba todo. Tener estima y reconocimiento por alguien con quién has compartido alegrías y decepciones tantos años. «Messi también estaba en Liverpool», claro que sí. Y en Roma, y en Wembley y en Berlín. Messi ha estado siempre. De hecho, yo que tengo 30 años, no entiendo un Barça sin Messi y me duele pensar que algunos vomiten bilis y crean que lo mejor para el club es que se vaya. Yo pienso todo lo contrario. Si Messi siente la generosidad de sus aficionados, el respeto y el agradecimiento, seguro que seguirá entregando su futbol con honestidad y respeto, mucho más del que reciba, así lo ha hecho siempre.

Estamos delante de una persona que será recordada a lo largo de la historia en el mundo del deporte, sería sorprendente que estuviéramos a la altura de las circunstancias, pero en caso de estarlo, sería muy gratificante.

Esport 3 i Catalunya Ràdio – Club de la Mitjanit

Al Club de la Mitjanit de Catalunya Ràdio i Esport3 amb la secció «Juguem a Casa», especialitzada en el futbol català. Secció cada dilluns per parlar del futbol de casa nostra, durant la temporada 2019-2020

Santi Triguero, 25 anys de gols al futbol català

15 de febrer del 2020. La història de Santi Triguero que vam publicar al diari ARA

Santi Triguero, 25 anys de gols al futbol català / PERE VIRGILI

Viure del gol està a l’alçada de molt pocs, i fer-ho durant 25 anys sembla un impossible. “El gol es té, no s’entrena”, és la frase cèlebre d’aquest golejador voraç del futbol català. Té 43 anys, es diu Santi Triguero i després de 25 temporades segueix marcant gols. Parlem del golejador més longeu de Tercera Divisió, del màxim golejador català de la història amb 322 gols, per davant, ni més ni menys, que Raúl Tamudo. Després de 25 temporades jugant i marcant, aquesta ho fa amb la samarreta de l’Igualada.

Futbolista km0

“La recepta és molt senzilla: sacrifici, il·lusió, professionalitat i sort amb les lesions”, ens confessa. Tot i que sembli fàcil, els ingredients són determinants darrere de qualsevol fórmula. Santi Triguero va néixer a la localitat de Vilanova i la Geltrú, el 4 d’octubre del 1976. Va començar amb 8 anys al pati de l’escola vilanovina Sant Bonaventura, i deu anys més tard, l’estiu del 95, arribaria a categoria amateur. Quan Johan Cruyff vivia l’últim any a la banqueta del Barça, Santi Triguero començava la seva dinastia al futbol català, sempre com a davanter. Després de 25 anys ha signat 8 ascensos i 14 Pitxitxis vestint 12 samarretes diferents sempre a 2aB, Tercera o Primera Catalana. És el màxim golejador de la història del Vilanova i la Geltrú amb 174 gols, una llegenda a Vilafranca, i va deixar una petjada inesborrable a Sant Andreu amb dos ascensos. Triguero s’ha enfrontat, per exemple, al Barça B de Guardiola, i fins i tot, el 24 de maig del 2008 va jugar amb la Selecció Catalana contra l’Argentina de Leo Messi.

Una bona pista del secret de Triguero ens la dona el periodista Lluís Montaner, que ha seguit la seva trajectòria des del primer dia: “A casa seva sempre s’ha respirat futbol, el seu pare va jugar al Vilanova i el seu oncle, Pantxo Rius, va ser un destacat futbolista de Vilafranca i Guíxols”. Futbol casolà des de ben petit. El quilòmetre zero no falla mai.

Reconeixement unànime

“1 any de futbol és com 10 anys de vida”, ens explica. Si tenim en compte aquesta màxima, el de Vilanova ha viscut 250 anys de futbol, deixant en el camí desenes de companys i rivals. Segons el vilanoví, “el millor del futbol són els amics”. Li poden preguntar a Guillem Prieto, que va compartir vestidor amb ell a Vilanova i avui dia és “un més de la família Triguero”. En Guillem accepta sense embuts que per a ell “en Santi és com un germà”.

Sense cap mena de dubte, un dels secrets és la fotografia amb les 12 samarretes que ha vestit. “És un professional exemplar i un referent a seguir. Un orgull i un honor”, es desfà en elogis Marc Cabestany, actual entrenador de l’Igualada. De fet, la seva figura és tan reconeguda a la 3a divisió que fins i tot dos àrbitres li van regalar una samarreta signada el dia que es van retirar.

“Si et despistes 1 segon has begut oli, ja t’ha clavat el gol”, confessa Alex Cano, capità i central del CE Europa, que suma 11 temporades defensant l’home dels 217 gols a 3a divisió. “Té un colpeig de primera divisió. És un exemple”, confessa Pedro García, davanter de 36 anys i emblema del CF Montanyesa. Davant de tants elogis, Triguero es defineix: “Soc ambidextre, i un jugador que visc de la desmarcada i la intuïció”. Els seus referents esportius són fora de dubte amb Stóitxkov o Henry, però també afirma: “La murrieria de Raúl González m’encantava”.

La família i el futur

“En Santi i en Guillem són els millors gols de la meva vida”, ens diu. I és que quan li fem triar entre un dels 322 gols que ha marcat, no té cap dubte en escollir els seus dos fills de 10 i 5 anys: “La família ha sigut una peça clau”. La seva dona, la Lourdes, ha sigut sempre l’àngel de la guarda fora dels terrenys de joc, donant-li suport en tot moment i entenent la seva “malaltia pel futbol”.

Quan parla del futur s’ho pren amb ironia: “Quan tenia 30 anys tothom em preguntava quan em retiraria, i ara, amb 43, la gent em diu que no ho faci”. La 3a divisió tremola per quan Triguero decideixi penjar les botes. El futbol català perdrà una llegenda, que cada cap de setmana segueix homenatjant el futbol amateur. Santi Triguero, home gol, per sempre.