Agradecimiento y respeto de andar por casa

Reprender a Leo Messi por sus actuaciones deportivas se antojaba una papeleta difícil de mantener en el tiempo. Hay 3 días de diferencia entre el famoso vídeo andando por el Camp Nou en el minuto noventa y tres contra el Dinamo y los mejores cuarenta y cinco minutos del argentino la temporada 2020/2021 contra el Betis. Dos asistencias y dos goles (Primero añadí «para callar bocas», pero después lo borré pensando que la cifra ya hablaba por sí sola).

De andar por casa

Vine a hablar de lo que me enseñaron en casa y en la escuela: agradecimiento, respeto y generosidad. Tres palabras que intento llevar siempre en el bolsillo y que tengo la sensación que nunca me sobran. Después de las críticas el pasado agosto sobre Messi y su famoso burofax, entendí que los aficionados del Barça se podían sentir dolidos por cómo el argentino gestionó su adiós. Intenté comprender que la gent blaugrana tenía un sentimiento de traición porque el 10 quería irse del club, y sobretodo porque no les devolvió el agradecimiento, respeto y generosidad que los aficionados y el propio Barça siempre le habían mostrado. Hice un ejercicio de empatía para entender las críticas hacia Messi (algunas maleducadas), aunque no las compartía, y confié en que el jugador acabaría pidiendo disculpas en el campo, a pesar de que también dió la cara en la ya famosa entrevista en Goal.

Agradecimiento

Ahora bien, una cosa es la decepción fuera del campo, y otra muy diferente es la tirria que hoy se desprende. No puedo entender esa falta de agradecimiento por parte de muchos aficionados, que se escudan con la pregunta «¿No se puede criticar a Messi?». Esa frase sirve para meter en el mismo saco que lleve 9 partidos sin estar acertado de cara a puerta, y a la vez añadir la coletilla «con Messi en el campo defendemos con uno menos». También hay aquellos que recuerdan que no había marcado de jugada desde el pasado 8 de agosto (Nápoles en Camp Nou), y les apetece tanto esa cifra, que la aliñan diciendo que «Ojalá se hubiera ido» y rematan recordando su sueldo, que se lo saben mejor que el suyo propio. Gratitud.

Respeto

La verdad que es decepcionante leer ciertos comentarios, y sobretodo el tono, sobre un jugador que ha hecho grande el FC Barcelona, el futbol y el deporte. El Barça se ha hecho todavía más grande gracias a Leo Messi. Ha pasado de tener una a cinco Champions, dieciséis a veinte y seis títulos de Liga, de ninguno a 2 tripletes. Y no me convencerán aquellos que dicen «todo esto ya lo valoramos» y añaden «para mí es el mejor jugador de la historia», y después sacan su cartulina de rajadas que se saben ya de memoria (anda por el campo, hace lo que quiere, lo juega todo, ya no está a su nivel).

Messi se ha ganado el respeto del mundo del futbol y más todavía de sus aficionados, que se ven ahora con la potestad de vomitar los problemas que tienen en sus casas hacia el jugador que ha dado los mayores éxitos de la historia del club. Parece que después del burofax, ya tienen coartada para usar cualquier detalle en contra de un tipo que ha metido 640 goles en la historia del club (en segunda posición está Cesar con 230). Un poco de respeto.

Generosidad

Y al final, bajo mi punto de vista, el sentimiento de generosidad lo engloba todo. Tener estima y reconocimiento por alguien con quién has compartido alegrías y decepciones tantos años. «Messi también estaba en Liverpool», claro que sí. Y en Roma, y en Wembley y en Berlín. Messi ha estado siempre. De hecho, yo que tengo 30 años, no entiendo un Barça sin Messi y me duele pensar que algunos vomiten bilis y crean que lo mejor para el club es que se vaya. Yo pienso todo lo contrario. Si Messi siente la generosidad de sus aficionados, el respeto y el agradecimiento, seguro que seguirá entregando su futbol con honestidad y respeto, mucho más del que reciba, así lo ha hecho siempre.

Estamos delante de una persona que será recordada a lo largo de la historia en el mundo del deporte, sería sorprendente que estuviéramos a la altura de las circunstancias, pero en caso de estarlo, sería muy gratificante.

El dia que els trigèmins Resta es van convertir en rivals

El 22 de novembre del 2019 ens vam estrenar al diari ARA amb aquesta història

Els trigèmins Resta: el Pau juga al Girona B i el Sergi i el Dani al filial del Llagostera / DAVID BORRAT
Els trigèmins Resta: el Pau juga al Girona B i el Sergi i el Dani al filial del Llagostera / DAVID BORRAT

El dia que els trigèmins Resta es van convertir en rivals

Amb les espelmes del 19è aniversari encara traient fum, el futbol podria regalar un homenatge als trigèmins Resta. Després de tota una vida jugant junts, els germans Pau, Dani i Sergi han sigut rivals per primera vegada. “Va ser una sensació molt estranya”, coincideixen tots tres.

Gairebé sempre agafats de la mà, va arribar el dia en què se la van donar com a rivals. Va ser una jornada amb aires de nostàlgia. Van sortir tots tres junts amb el mateix cotxe des de casa els pares, com havien fet tota la vida, però acabarien entrant en vestidors diferents. “Això va ser el més estrany de tot”, confessa el Dani. Tot i que durant 19 anys se les havien tingut centenars de vegades a casa, no era el mateix enfrontar-se al camp de futbol. La germanor dels Resta es va posar en qüestió per primer cop, cosa que va generar una dolça inquietud en els seus pares, que “no sabien a qui animar”. La victòria sobre la gespa va ser del Pau, que juga al Girona B i que es va imposar 1-0 al filial del Llagostera, en un duel corresponent a Primera Catalana. Només el Pau es va endur els tres punts, però tots tres es van guanyar el dinar que van fer a casa després del partit. Com en els vells temps.

Els invencibles de l’Empordà

La petita localitat empordanesa de Tor té l’orgull d’haver vist créixer tres germans nascuts el 14 de novembre del 2000. La rivalitat es va gestar al jardí de casa, a les tardes després de l’escola. “La mare ens havia de cridar diverses vegades per entrar a sopar”, explica el Sergi. El pati de casa es convertia en el municipal de Can Resta, i les ferides, la victòria i la derrota tenien una flaire molt casolana. La mirada d’orgull del pare, el Lluís, que havia jugat a Tercera Divisió, ha anat creixent amb el pas dels anys, fins a veure arribar els seus tres fills a la categoria de Primera Catalana.

Els trigèmins Resta, de petits, al jardí de casa seva / ARA
Els trigèmins Resta, de petits, al jardí de casa seva / ARA

L’Escola Francesc Cambó, a Verges, va ser l’escenari que va veure néixer els dots futbolístics dels trigèmins. Els van acabar desenvolupant al club L’Empordanet, fundat a finals dels anys 90 per unir les localitats d’Albons, Bellcaire, Verges i Jafre. Amb aquell equip, de manera excepcional i insòlita, aconseguirien sumar fins a sis temporades seguides sense perdre cap partit. El jardí de casa va veure créixer els tres germans al mateix equip amb només un resultat: la victòria. “Vam pujar tantes categories que vam arribar a competir contra el Girona –explica el Pau–. Quan van venir els gironins es van posar les mans al cap perquè jugàvem en un camp de sorra. Vam guanyar 2 a 0 i vaig fer un gol tirant-me de cap en planxa”. Deu anys després, l’ara central del filial del Girona encara vibra amb aquella gesta. Els records en el futbol perduren malgrat el pas del temps. “Encara mantenim el mateix grup d’amics”, confessa el Dani.

El punt d’inflexió

Amb 11 anys van fitxar tots tres pel Gironès, últim equip en què els seus pares, la Núria i el Lluís, els veurien jugar junts. Dos anys després, però, el Pau es va separar del camí dels seus germans fitxant pel Girona, mentre que el Dani i el Sergi van marxar al Figueres.

L’hora de la veritat va arribar el setembre del 2018, amb la marxa dels germans Resta a la Universitat de Girona. Des d’aleshores no viuen junts, no juguen tots tres junts al mateix equip, ni tampoc passen les tardes fent lliscar la pilota sobre la gespa del jardí de casa a l’arribar de l’escola. Una gespa que reposa mentre espera amb delit que arribi el cap de setmana, en què tots cinc es retroben per esvair la nostàlgia. “El futbol continua sent el protagonista a taula”, revela el Sergi, tot i que els secrets del vestidor són sagrats ara que el Dani i el Sergi juguen al Llagostera B, i el Pau al filial del Girona, on fins i tot ja ha sigut convocat amb el primer equip.

Sigui com sigui, si hi ha alguna cosa que farà inseparables els germans Resta és el futbol, potser fins i tot més que la sang que els corre per les venes.

 

Aquí tens també l’enllaç del diari:

https://www.ara.cat/esports/futbol/dia-trigemins-Resta-convertir-rivals_0_2348765214.html?utm_medium=social&utm_source=twitter&utm_campaign=ara